Gener és un mes diferent. Als carrers encara no passa res, però als tallers fa temps que la maquinària treballa al 200%. No hem fet més que inaugurar el 2026 i som molts els que ja estem pensant en què passarà d’ací a dos mesos, per això hui m’he volgut detindre a reflexionar sobre què espere d’enguany en clau estètica.
Fa uns mesos ja que coneixem els projectes d’Especial, i la lectura que faig després de reposar els esbossos, és que n’hi ha cert estancament d’idees. És cert també, que queda completament definida la personalitat de cada artista o dissenyador en la majoria de projectes. Esta manca no existix solament en la màxima categoria, però és esta la que més exposada queda a nivell mediàtic, i per tant, on més patent es fa esta falta d’idees refrescants. La majoria suposen la continuació lògica de la seua obra anterior, en alguns casos millorada, en altres, no tant.
És cert que ja és tard per fer esta reivindicació, però s’ha perdut quasi per complet la presència de l’arquitectura com a element compositiu a la falla. Tot es construïx a base de ninots xicotets que formen un tot, però que no acaben de deixar vore una composició original que isca de l’amuntegament de figures. Vivim en un horror vacui constant que deixa vore molt poc una composició més airejada que jugue, per exemple, amb una diagonal, o amb un buit que forme part d’una estructura.
Una grata excepció fou la falla d’Espartero del passat any, de Martínez Aparici, on s’albirava clarament un aire nou, potser impulsat per l’eixida del seu artista de l’encorsetament de la categoria Especial. La falla creixia des de la part inferior esquerra en una línia diagonal ascendent, jugant intel·ligentment amb el buit generat en la part superior esquerra. Una idea compositiva que pareix que serà similar en 2026, segons s’intuïx en l’esbós ja publicat.
És precisament si baixem a esta categoria on vorem més intents de “trencar” en la composició. Per això, personalment, vull fer un parell d’apostes per al mes de març, i destacaré com a falles que em generen especial expectació -a més de la mencionada d’Espartero-, la proposta de Paco Giner en Grabador Esteve, que precisament juga amb el desplaçament del cos central que sosté el remat en una línia diagonal des del cantó inferior esquerre.
La segona aposta és per a Imagine Creative Projects en Santa Genoveva Torres, que també opta per una construcció diagonal, en este cas en el sentit contrari, i que aporta també eixos elements arquitectònics en la base, ben conjugats amb l’escultura que protagonitza el remat. El bonus track és per a Mestre Gozalbo, de Llongo amb disseny de Dulk, la qual no dubte que serà una falla per al record.
Dins de l’Especial, espere molt de nou d’un Mario Gual que està en estat de gràcia des que va arribar a Na Jordana, amb el que potser ha sigut el seu disseny amb més fantasia, on conserva també eixa presència de l’arquitectura en la base. Altre must és el disseny dels Santaeulalia en Sueca, que inevitablement em porta a pensar en l’última falla d’Algarra a Almirant, encara que amb un remat que lluix més poderós encara.
L’espectador, el turista, el faller, o el “caminador de falles”, tots, estem exposats al risc de la comoditat visual. Resulta molt senzill sentir-se satisfet amb una falla que ompla un encreuament, però hem de mirar més enllà. Encara és prompte, per això al 2026 li demane vore falles que siguen reconeixibles per si mateixes, que siguen capaces de generar eixe impacte visual que em faça envoltar-la amb la boca oberta. Estem acostumats a vore falles que funcionen, necessitem falles que trenquen.