Article publicat com a part del Llibret Arrels 1.0, de la Foguera Mercat Central 2026
Al llarg de la quasi centenària història de Les Fogueres s’han produït vaivens que han donat a la festa époques d’esplendor i altres de menor lluïment. Per entendre el periode en que ara anem a introduir-nos hem de conèixer com era aquell Alacant i com era eixa festivitat, que es trobava en reconstrucció, lluny del seu zénit viscut en els anys de la II República. Després d’una cruenta Guerra Civil, la recuperació fou lenta i no exenta de complicacions. L’Alacant de la segona part de la década dels quaranta estava encara quebrada a molts nivells, amb una població famolenca que depenia de les cartilles de racionament per sobreviure. En aqueixa época, Les Fogueres suposaven per als prop de 96.561 alacantins que poblaven la ciutat un respir per el·ludir durant algunes jornades les misèries de la posguerra. Una festa que en esta época mantenia un caràcter localista i eminentment popular que la va permetre continuar vivint a pesar de les anades i tornades que va patir, arribant als anys seixanta en un bon estat de salut i plenament consolidada.
1946 – 1949: Un cicle ‘Especial’ amb match ball per a la festa
És fonamental entendre també aquell Alacant físicament, una ciutat compacta que s’extenia poc a poc cap als barris, i que en este final de década dels quaranta voria alguns dels seus canvis més substancials. Lligat a estos està el nom de Manuel Montesinos, alcalde des d’uns mesos abans de les fogueres de 1946 que en el seu mandat culminaria dos de les transformacions més determinants. L’Estació d’Autobusos de la plaça de Séneca, inaugurada en 1947, impulsava les connexions d’Alacant amb la resta de la província, i va consolidar l’Eixample. D’altra banda, la zona on s’ubica la plaça de la Muntanyeta, que aleshores rebria el nom de plaça del Cabdill, va ser desmantellada, un desig provinent desde l’etapa republicana. L’execució d’estos treballs donaria lloc a un àgora per edificis institucionals com el Govern Civil, hui la subdelegació de govern, les delegacions d’Hisenda, Obres públiques i l’esglèsia de la Mare de Déu de Gràcia.
Mentres la societat palpava de primera mà la mancança de recursos, l’urbanitat caminava cap a un Alacant més proper a la modernitat. Les cartilles de racionament continuaven presents, i a les cuines ja arribaven el petroli i el carbó. La ciutadania continuava famolenca i reprimida pel règim encara que el franquisme donava algunes millores d’aparença democràtica que només eren un miratge. El 21 de novembre de 1948 se celebraven unes eleccions municipals on es convidava a tots els caps de família a votar. L’endemà, la premsa es feia ressò en les seues portades del triomf indiscutible de les candidatures del règim: «Son militantes de Falange más del ochenta por ciento de los concejales», contava Información.
L’aura de repressió a la societat es faria també notar en l’art de Fogueres, amb una censura molt present que va modificar lemes, escenes o ninots. La foguera va perdre part del seu sentit crític per ser un monument d’exaltació dels valors patriòtics, especialment provincials i de la ciutat d’Alacant. Els artistes, excepte en 1940, quan molts estaven encara empressonats, eren generalment els mateixos que en el periode republicà, encara que al llarg de la dècada arribarien altres artistes que començaven a despuntar.
Nous estímuls per reviure
La Comissió Gestora que afrontava este final de deceni era la mateixa que va fer renàixer la festa en 1940, encapçalada per Ramón Guilabert Davó, amb Tomás Valcárcel com a delegat artístic i responsable dels festivals d’elecció de la Bellea del Foc, i el vicepresident José Romeu Zarandieta, que va prendre el relleu de Guilabert en la presidència l’exercici de 1947 com a excepció en esta década. En el que respecta a Valcárcel, cal destacar la seua tasca en l’organització dels festivals d’elecció a la Bellea del Foc en estos anys, celebrats en el Monumental Salón Moderno, amb uns shows de notable fastuositat.
Eixa Comissió Gestora presidida per Guilabert va instaurar en 1945 el Pregó, i de cara a l’any següent s’oficialitzà la figura de la Bellea del Foc Infantil. La xiqueta del 1946 fou la segona Bellea del Foc Infantil de l’història, ja que la primera es va triar l’any anterior però sense l’organització de la Comissió Gestora. També eixe any s’impulsà la creació d’una categoria Especial de Fogueres. Esta novetat asimilaba una idea que les Falles posaren en marxa quatre anys enrere, amb l’ànim de categoritzar les grans obres efímeres del moment, amb un relleu superior a la resta de construccions en pressupost i qualitat artística. Serien tres comissions les que entraren per primera vegada en lluita pel guardó Especial.
La festa recuperava en 1946 algunes comissions fins arrivar a la xifra de 25, un lleuger augment molt meritori atenent al context de l’época. Al centre es perdia muscle amb la retirada temporal de Calvo Sotelo, Séneca o Sant Antoni de Baix, mentre que a alguns barris com Benalúa o Carolines, la festa reviscolava. El 1947 Les Fogueres es trobarien amb un dels exercisis de més brillantor de la dècada, amb 27 comissions, marcant un rècord des de l’etapa republicana. Les barraques es consolidaven en 28, superant fins i tot al número de fogueres, qüestió que va ser motiu de debat i incertesa en els anys posteriors, i que va acompanyar la minva de comissions de fogueres primer fins a les 24 en 1948, i després fins a les 18, en l’últim any del deceni. Les rendes de la festa les prenia José Romeu Zarandieta, en un exercici que estaria plagat d’improvisacions. A pocs dies del inici de la festa s’afegia una Tercera categoria per a les fogueres de menor pressupost, així com la celebració d’una Exposició del Ninot inaugurada a sols quatre dies de la plantà.
En 1948 Ramón Guilabert retornava a la presidència en una situació crítica, doncs era en 1949 quan Les Fogueres s’exposaven al seu particular “Ser o no ser”. Les dificultats econòmiques, la carestia d’aquell Alacant, sumat a l’augment indiscriminat de barraques posaren contra l’espasa i la paret a la festa. En el diari Información, els dies previs a la festa, es publicava una enquesta realitzada a diferents personalitats, preguntant si “¿Considera usted que las barracas perjudican a la fiesta?”. El dia 21, l’alcalde Francisco Alberola feia en el seu primer pregó un al·legat per Les Fogueres, convidant als alacantins a lluitar per la seua festa. Ramón Guilabert fou triat de nou per afrontar eixe exercici crític on s’haurien de fer esforços titànics i prohibir definitivament les barraques. Onze comissions es baixaren del vaixell fester, amb solament cinc que compensaven les baixes. Açò va obligar a incloure en concurs de manera forçada a la foguera de Ciclistas Alicantinos i a la foguera publicitaria de Casa Radio Borne, per poder arribar a les 18 fogueres plantades. La festa superaria, per poc, el match ball.
La consagració del ‘Mestre’
La nova Especial deixava en 1946 un duel entre el màxim referent artístic fins aleshores, Gastón Castelló, que participava doblement, i un jove Ramón Marco que ja havia deixat constància del seu virtuosisme escultóric. Gastón plantava per a la seua Benito Pérez Galdós, la foguera més llorejada del periode republicà, i per a Mercat Central, amb qui triomfà l’any anterior amb “Centre, Orient i Occident”, probablement la seua obra cimera d’este periode. Per la seua part, Santa Isabel, amb el menor pressupost, unes 16.000 pesetes, confiava el seu monument al barroquisme incipient de Marco, que s’emportava el primer gran premi Especial de Les Fogueres. En “Tauromaquia” no ignoraba els elements arquitectónics, simplement els combinava amb el component escultóric, amb figures referents al món del toreig d’un modelat excels. En front, dos de les obres menys perdurables de Gastón, totes dos amb un predomini clar de la simetria i les formes planes.
L’any següent es repetia el duel entre mestre i aprenent, i es vivia també la primera desventura de la nova categoria Especial. Al 1947 el jurat va declarar deserta la categoria per “falta de qualitat”. En Benito Pérez Galdós, Gastón Castelló optava per una estètica més classicista i ornamentada, un gir al que no es va terminar d’adaptar i que el va allunyar del guardó. En front es trobava la foguera de Mercat Central de Marco, una aposta per una gran peça central amb predomini total de l’escultura. Un home gegantí es barallava amb una serp en el remat, amb escenes ben modelades com una reproducció de la façana del Mercat o una agra crítica al estraperlo que es practicava en l’època, el que segons algunes fonts de l’època podria haver privat a Marco del guardó.
La singladura de Gastón Castelló, en el seu ocàs, es detendria en els dos anys propers, mentre que Marco començava a consolidar-se com la figura artística més destacada de l’art efímer per als próxims lustres. El 1948 tornava amb una doble participació a la categoria Especial, amb dos composicions que deixaven a un costat el plantejament completament escultòric experimentat l’any anterior en que no va aconseguir convèncer al jurat. A la foguera del Mercat va plantar “Orient”, amb una composició simètrica protagonitzada per una enorme pagoda. Però en este cas el premi va tornar a Santa Isabel, amb “Talía”, una foguera construida en a base de bastidors utilitzats com a escenaris per plasmar una crítica teatral rematada per una figura de la deesa de la comèdia.
Entre la resta d’obres destacables del mestre en este periode hem de destacar al 1946 la foguera d’Alfonso el Sabio, on feia gala de nou de les seues capacitats amb l’escultura amb una exquisita réplica de la font dels Estels, situada justament al seu front. En la mateixa comissió, en 1947 feia una curiosa obra que representava una opereta, explicada en el llibret de la foguera. També va deixar constància de la seua passió per l’ornamentació barroca en Rambla Méndez Núñez, conjugant-la amb la rigidesa arquitectònica de l’época. Fora de la categoria Especial, però per l’absència d’esta en l’any 1949 a causa de l’escasa xifra de fogueres, va plantar en Carolines Altes “Cinelandia”, la guanyadora de la primera categoria en aquella edició. El lema era “Cinelandia” i feia un homenatge al séptim art amb quatre frontals simètrics, molt senzills, amb una columna central que alçava al remat una reproducció de l’escultura grega del Laocoonte envoltat per paper de celuloide.
Una fornada d’artistes consolidada
L’inclusió de la categoria Especial fou un valor afegit i un incentiu per a les comissions que ajudava a fomentar la competència. La tendència en els monuments de major pressupost en estos anys era continuista respecte a l’estructura del periode republicà, amb bastidors, torres gemeles i superficies planes. L’evolució s’apreciava en l’ornamentació, l’incorporació de volutes i detalls més barrocs fins i tot de tall rococó. És en les fogueres més humils on la decoració escasseja i trobem més mancança d’escultura.
Manuel Baeza i Agustín Pantoja colliren en els primers quaranta molts éxits formant dupla, i després exploraren, cadascun per la seua banda, els seus personalísims estils. Baeza explotava la seua virtut dins de l’entorn estètic de l’época, amb construccions purament arquitectóniques, amb l’exemple de la foguera de Sant Antoni de Dalt del 1946, “Llueva o no llueva”, i algun xoc amb la censura que en 1947 el va obligar a retirar els cartells de la seua foguera de Benalúa, de tall pacifista. Pantoja s’encaminava eixe mateix any en la Plaça de Ruperto Chapí cap al seu perfil més surrealista i fantàstic amb “Les profesíes del Sabio Chirivía”, un sublim exercisi imaginatiu. Esta foguera anticipanva les temàtiques oníriques que desenvoluparia en els seus anys de maduresa, havent de mencionar també “La ciudad encantada” que va plantar en 1949 en el Mercat Central.
Al 1947, quan l’Especial va quedar deserta, el màxim premi va recaure en la Plaça de Gabriel Miró, la guanyadora de la Primera Categoria i l’última contribució d’Adrián Carrillo. “Cansons de mona” suposava el zénit de la seua trajectoria, de nou una composició íntima basada en superfícies planes on es plasmaven escenes de la vida quotidiana i representacions en miniatura de paisatges i monuments reconeixibles. També l’any previ, amb “No cal que amarreu els gats”, Carrillo havia donat una llicó d’armonia i senzillesa que li valgué el primer premi de la segona categoria.
Una parella que va marcar estil fou la formada per Jaime Giner i José Gutiérrez. El primer havia explorat en categories inferiors composicions sobries i una especial aptitud per als xicotets detalls. Les seues obres es combinaven amb el modelat de ninots del propi Gutiérrez, marcats per una socarroneria molt fallera. De les seues contribucions hem de destacar “Copa de Ilusiones” per a Carolines Baixes en 1946, on Giner explotava la seua habilitat com a imitador de qualitats, o “Bandolers del Segle XX” en Plaça de Gabriel Miró el 1948, una foguera de tall satíric on l’impromta de Gutiérrez en els ninots era manifesta.
Voriem també el debut d’Antonio Hernández Gallego, influit per la composició a base de bastidors clàssica de l’época, a les que poc a poc afegirà les seues característiques ornamentacions. Destaca en este periode la seua foguera del Port en 1948, d’influencia cubista, amb superfícies planes i un gratacels futurista protagonitzant el conjunt. Eduardo Fuentes també arrancaba la seua carrera en solitari després d’una breu colaboració amb José Payá Giner. En 1948 arribava la seua estrena en Especial amb la primera foguera que arribaria als 20 metres d’alçaria. “La Chermanor” feia referència a l’unió amb la festa fallera, encara que va patir problemes en la plantà. La vertadera joia de Fuentes fou “Feria Muestrario” en Benito Pérez Galdós, una foguera que el consagrava com a mestre en la creació d’escenografies.
En aquella época la dinamització de la festa arribava també amb els cartells oficials. La figura del zaragüell s’assentava com a imatge de la festa en estos anys amb diferents versions, desde el realisme quasi grotesc de Blas Silvestre Jornet en el cartell de 1948, fins al brillant dinamisme aportat per Manuel Albert l’any previ. Albert, precisament, portava alguns anys plantant fogueres de bona factura en categories humils, però no serà fins als seixanta quan deixe la seua impronta com a renovador de l’art efímer amb una serie de monuments amb materials innovadors en la plaça del 18 de juliol.
1950 – 1955: Anades i tornades en busca de l’estabilitat
Els cinquanta suposaren la vertadera consolidació per a la festa. Els canvis socials i econòmics que s’anaven produint al món obligaren al règim a aportar cert benestar a la població deixant a un costat l’obsessió del control totalitari. Tot i això, església, exèrcit i falange continuaven sent els pilars fonamentals sobre els quals estava assentada Espanya.
Aquell Alacant continuava en un procés de recuperació i ampliació. Existia una demanda de vivenda que va impulsar el naixement de nous barris com la Ciutat d’Assís, el barri de José Antonio, el de Sagrada Família, el de Rabassa, o les Mil Vivendes. En gran part es tractava de vivendes humils, de baixa qualitat. Amb una perspectiva completament diferent, s’autoritzava la planificació de vivendes en la Platja de Sant Joan, com a futura zona urbana per a les classes més altes, així com un centenar de xalets a l’Albufereta. La ciutat començava el decenni sobrepassant els 100.000 habitants, arribant als 108.838 en el 1954. El creixement era lent, però s’anaven produint els avanços. Els alacantins veien millorar lleugerament les seues condicions de vida amb la municipalització de l’aigua corrent en la ciutat baix el mandat de Francisco Alberola Such, encara que el racionament alimentari continuava present. Es desenvolupaven els sectors de la construcció i l’indústria, que es mantenia gràcies a la fàbrica de Tabac i l’arribada de la d’alumini.
L’aspecte d’Alacant voria alguns canvis substancials. La Rambla connectaria amb Alfons el Savi gràcies a la prolongació que es va impulsar en 1951, mentre que a la plaça del Cabdill s’inaugurava l’església de la Mare de Déu de Gràcia damunt del solar que abans va vore el convent de Sant Francesc. En 1952 obria les portes la Biblioteca de Gabriel Miró. Les connexions amb l’exterior també es desenvoluparien, gràcies a un nou tren que feia el trajecte a Madrid en huit hores. El turisme ja es considerava una gran font d’ingressos, especialment en estiu i Setmana Santa. La necessitat d’atracció de forasters va impulsar les inauguracions del Gran Hotel i del primer Càmping Internacional d’Espanya a l’Albufereta. Al 1954 l’alcalde Alberola deixava pas a Agatángelo Soler, que es mantindria al càrrec durant deu anys. Per a alegria de la ciutat, l’Hércules ascendia el 27 de juny de 1954 a primera divisió, després de guanyar per 2-0 a Osasuna en el vetust estadi de Bardín.
Intermitència i Bodes de Plata anticipades
La dècada es caracteritzaria en la seua primera meitat per la inconstància de moltes comissions per constituir-se cada mes de juny, alternant anys de brillantor amb altres exercicis de recessió festera. En 1950 la festa marcava una xifra que costaria onze anys igualar, amb 30 fogueres que es concentraven majorment en la zona centre, més consolidada que la perifèria a nivell social i econòmic. Francisco Zaragoza Onofre presidia aquella Comissió Gestora que va impulsar la participació ciutadana amb un concurs literari sobre fogueres. En aquell any, per cert, l’Ajuntament nomenava a la Mare de Déu del Remei alcaldessa honorària i perpètua de la ciutat.
Costa creure que després d’un exercici tan brillant la festa patira en 1951 un dels seus moments més crítics, amb la xifra de fogueres participants quasi reduïda a la meitat i molt poc d’ímpetu per part dels mateixos col·lectius festers. L’alcalde va nomenar personalment al veterà Ramón Guilabert per dirigir una Gestora molt dèbil, que va poder treure endavant la festa en solament tres mesos. La figura de la Bellea del Foc va córrer el risc de desaparéixer per l’apatia de les comissions per voler exaltar els seus càrrecs. El festival d’elecció s’esfumava i va ser el mateix alcalde qui va triar a la màxima representant de Les Fogueres.
Este procés es va repetir en 1952, a pesar dels esforços de Tomás Valcárcel per reviure els festivals d’elecció que havia dirigit fins al 1950. Alberola Such confiaria de nou en Ramón Gilabert per dirigir la Gestora. Enguany es va decidir, de manera raonable, avançar la celebració de les Bodes de Plata de la festa un any, vista la intermitència que caracteritzava a la festa i que l’efemèride cauria en 1953, un dels que segons la tendència seria any de baixamar festera. Es restituïren nombroses comissions fins arribar a les 24, amb la curiosa foguera de Palma de Mallorca, que incorporava a la festa a natius de l’illa residents en Alacant. En estos anys es va recuperar també la unió amb Orán i Alger, que estaven presents en la festa gràcies a l’arribada de vaixells que apropaven als alacantins que allà residien.
En esta època eren molts els barris que formaven de manera extraoficial la seua comissió infantil, amb foguera plantada pels xiquets i fins a representants festeres. Podem parlar que en este decenni es va plantar la llavor de l’oficialització de les fogueres infantils. En línia amb el caràcter eminentment popular de Les Fogueres, un editorial d’Información el 24 de juny de 1952 feia referència a la pèrdua del tradicional Ninot de Carrer. En aquell any es va plantar tan sols u, reclamant esta tribuna la seua tornada als carrers, com a mostra de l’enginy dels festers alacantins.
El 1953 suposava un nou descens de participació, i ni tan sols la celebració anticipada dels 25 anys d’història va aconseguir retindre a més de 17 comissions. Carlos Torres Stivi arribava enguany a la presidència de la Comissió Gestora a cinc mesos de juny nomenat per l’alcalde, amb la improvisació que en esta època caracteritzava l’organització festera. Amb Tomás Valcárcel es recuperava el festival d’Elecció de la Bellea del Foc en el Monumental. En este exercici es va celebrar la primera Exposició Sindical d’Activitats Industrials en el passeig de Campoamor, fet que va estimular la festa fins al punt que en la seua segona edició l’esdeveniment va contribuir plantant la seua propia foguera commemorativa.
Les Fogueres no tremolaran més
Exceptuant l’inici de la dècada, el 1954 fou un dels anys de més brillantor, amb nombroses tornades i les comissions de Plaça de Ruperto Chapí i Carolines Baixes plantant dos fogueres, elevant la xifra fins als 29 monuments. També fou significativa la participació de barraques, que arribaren a ser 25. Va ser un any clau per a l’estabilització de Les Fogueres, suposant tot un renaixement que va aportar estabilitat, doncs ja mai se sentiria de prop la desaparició de la festa com va passar en 1949 o 1951. José Romeu Zarandieta prenia les rendes de la Comissió Gestora per tercer any no consecutiu, més enllà dels molts que va ser vicepresident al costat de Guilabert. La seua estreta relació amb l’Ajuntament va impulsar una edició marcada com sempre per les improvisacions i la manca de recursos, encara que foren nombroses les ajudes econòmiques amb què l’Ajuntament va tractar de reviscolar el sentiment fester. Entre les novetats, se celebrava per primera vegada una Cavalcada del Ninot en la vesprada del 16 de juny.
Al 1955 arribàvem amb canvi en l’alcaldia. Agatángelo Soler confiava la presidència de la Comissió Gestora a José Tomás Torregrossa, exjugador de futbol que en les eleccions municipals de 1951 va entrar en l’Ajuntament com a regidor. Enguany s’oficialitzava per fi la presència de les barraques, incorporant per primera vegada a un membre de la Gestora encarregat d’esta àrea. La decisió era necessària, ja que les barraques tornaven a igualar la xifra de fogueres plantades, que foren 19. L’Elecció de la Bellea del Foc es traslladava al Teatre Principal, de nou dirigida per Valcárcel. Serà enguany també quan es premie per primera vegada la millor portada de barraca, guardó que s’emportà Pica i Vola gràcies al treball de Jaime Giner. En definitiva, podem dir que este primer lustre va servir per a consolidar la festa en general, amb prop de vint-i-cinc anys de vida. Es va aportar estabilitat a certes àrees i es van recuperar elements que s’havien perdut abans a causa de la carestia i la fràgil estructura interna de l’organigrama de Les Fogueres. El treball realitzat en estos exercicis va propiciar un equilibri que facilitaria el desenvolupament de cara als anys seixanta, on la xifra de comissions no tornaria a baixar mai de les 26.
L’elegància estètica de Jaime Giner
Amb l’arribada dels cinquanta vorem un canvi estètic que vindrà donat per l’ornamentació a les fogueres d’este període. La superfície plana i el llenç perden protagonisme en favor de les volutes, els capitells i les motllures d’estil barroc, que adornen i de vegades sobrecarreguen els bastidors que encara servixen de base en els monuments, moltes vegades prenent formes pròpies de l’arquitectura clàssica. L’escultura anirà guanyant pes en estos anys, arribant a estar present en la majoria de les rematades de manera progressiva. Pel que fa als temes, s’alternen les exaltacions alacantines amb el folklore patri, amb una crítica reconfigurada, abordant temes com la carestia de la vida, sense perdre sàtira ni ironia. El millor en esta faceta, com demostra la seua impecable producció, era l’artesà de Benissa Jaime Giner.
Ell serà qui dominarà esta primera meitat, amb dissenys molt cuidats, combinant una mestria en l’escenografia basada en els bastidors, degudament ornamentats, i coronats per peces escultòriques. En 1950, a Benalúa, “Las ciencias adelantan que es una barbaridad”, marcava el seu pas futur mentre deixava vore la seua predilecció pels motius arquitectònics clàssics, amb entaulaments, frontons i columnes que es replicaran en bona part de la seua obra. Sempre amb un enginyós toc satíric heretat probablement del seu treball conjunt amb José Gutiérrez. El punt d’inflexió es troba en la seua obra per a Carolines Altes en 1951, “Todo por el maldito dinero”, amb una composició valent que combinava la seua habilitat en els detalls amb un domini de l’escultura que es feia patent en el remat, amb una inclinació ben arriscada. Una foguera paradigmàtica amb què guanyava en primera categoria.
La seua arribada a Especial va ser en 1952 amb la seua obra mestra, “Somos así”, per a Benalúa, que es troba en l’Olimp de l’art efímer de tots els temps. L’eix central de la foguera deixa vore la impactant rematada de la bailaora andalusa damunt d’un mapa d’Espanya sostingut desde la part trasera per una figura ‘goyesca’, que apareix damunt d’un bastidor amb el retrat del pintor de Fuendetodos. El que resulta revolucionari del conjunt és la combinació d’eixos elements clàssics que Giner dominava amb altres menys vistos en la plàstica de fogueres com els engranatges, amb relleus lleugerament estilitzats i una escenografia conduïda amb mestria. La guitarra i el gerro dels laterals són tan sols una mostra més de les aptituds de Giner com a imitador de qualitats.
El seu regnat s’estenia amb altre exercici de bon gust compositiu, de nou a Benalúa en 1953. “La loteria” tenia unes dimensions més reduïdes, però experimentava amb una planta triangular i arcs de mig punt que acollien les escenes de la base, amb motius d’escultura d’inspiració grecoromana custodiant els cantons. La maduresa del seu personal estil la trobem en el seu tercer triomf en Especial, en 1955. En “No sabem lo que tenim” confluïen elements de diferents estètiques, combinant l’excelsa escultura clàssica del remat amb una ornamentació més sòbria, més pictòrica. Hem de destacar algunes de les seues fogueres de menys pressupost, les que va deixar en Carrer Sant Vicent o Plaça de Gabriel Miró, on habitualment repetia motius ja utilitzats en les seues fogueres de Benalúa, però que formaven xicotetes i encantadores obres.
Encara que no va aconseguir el triomf, la foguera de Benalúa en 1954 també és digna de record per la comoditat amb la qual el seu artífex va construir un conjunt que jugava amb els espais buits que deixaven les dos columnes centrals i la sanefa que travessava horitzontalment tota la foguera. Tan sols un inspirat José Gutiérrez, amic i company, va poder impedir un nou triomf del benisser. Séneca-Autobusos va confiar la seua foguera a un escultor que va combinar l’estilització de formes amb el concepte arquitectònic de la foguera de bastidors. El resultat fou una foguera que el mateix alcalde Alberola va qualificar com “d’abans del 36”. Diversos jocs apareixien representats a les diferents escenes, algunes nodrides del to irònic que solia utilitzar Gutiérrez.
L’escultor alacantí va participar en poques obres, però va tindre èxit amb totes. En 1955 va acaparar els primers premis de Primera i Segona amb dos dissenys paradigmàtics. En San Fernando-Lonja exercia una de les mostres més pures del concepte arquitectònic de foguera del període republicà, amb presència de fornícules per recolzar les escenografies, a més d’unes escultures de gran factura. A la Plaça de Gabriel Miró va jugar, en canvi, amb la senzillesa en una base de bastidors clàssica. Hem de mencionar la no premiada de la Plaça de Ruperto Chapí, “El món a pataes”, una sàtira futbolística on explorava unes torres diagonals que suposaven una innovació estètica.
Bastidors i ornamentació com a bases d’un estil propi
L’entrada al nou decenni va produir-se amb un doble triomf de Ramón Marco. En 1950, l’Especial va vore l’últim ball entre Gastón Castelló i el que havia sigut el seu deixeble. El primer, en la seua foguera de Benito Pérez Galdós, comptava amb el pressupost més elevat, amb el que va plasmar un conjunt fidel a la seua estètica personal. Una estructura de bastidors i formes planes amb una admirable llàstima al centre, potser un conjunt que uns anys abans haguera triomfat, però potser va arribar una mica tard. Marco arribava imparable, amb tota una lliçó d’arquitectura i escultura en Séneca-Autobusos. Dues enormes torres connectades per un arc centraven la composició, paradòxicament, molt ‘gastoniana’. El valor afegit residia en les escultures, d’una tècnica sublim, com ja venia acostumant el seu autor.
Marco estenia el seu camí de victòries fins a 1951, de nou en Séneca-Autobusos amb “El yugo de la moda”. Ací ja s’albirava el seu atreviment, en un disseny aparentment senzill, però que portava una innovació compositiva amb un arc ogival com a protagonista de l’estructura. Tot i tractar-se de la guanyadora de categoria Especial, esta va quedar a l’ombra de la foguera que es va plantar fora de concurs en la Plaça del Cabdill, encarregada també a Marco. “Alicante, templo de la primavera” era una apoteosi visual, amb unes enormes columnes salomòniques que s’alçaren al tombe arribant als 20 metres d’alçària. Era, en essència, un monument d’exaltació franquista, que feia proselitisme de les bondats de les quals gaudia Alacant.
Serà en este període on vorem el zenit artístic d’Antonio Hernández Gallego, amb una sèrie de fogueres en Rambla Méndez Núñez, totes a base de bastidors degudament ornamentats amb volutes, relleus, fornícules i rosetons que envoltaven les pintures. A estes obres primaven la simetria i un especial gust per la composició. Destacarem “Historia del abanico” en 1950, “Realidades y esperanzas”, en 1951, “Cuentos y cuentistas”, en 1952, i “Refranero”, en 1954. En altres demarcacions amb menor pressupost les seues fogueres resultaven constantment premiades, creant en estes conjunts més humils però realment captivadors, quedant com a exponents la foguera de Palma de Mallorca en 1952, “Por las rutas del mar”, o tota la seua trajectòria a Calderón de la Barca.
El d’Eduardo Fuentes és altre dels noms propis, que farà eclosió definitivament com a mestre de l’escenografia en 1953 amb “Hermandad”, plantada per a la foguera Palma de Mallorca i que, incomprensiblement, es va dur el segon premi de categoria perquè el primer va ser declarat desert pel jurat. A les seues obres vorem una decoració íntima, que s’apropa més al rococó que al barroc, amb motllures detallades sempre amb una especial minuciositat. A partir de l’any següent vorem a Hernán Cortés dos noves mostres del seu personal estil, primer en “Alacant té un poeta” en 1954, on l’acumulació d’elements en les bases crea, paradòxicament, una harmonia compositiva sorprenent. La seua consagració en la categoria Especial serà en 1955 en esta mateixa demarcació, amb “Tot per agradar”, un nou exercici de minuciositat esta vegada portat a unes dimensions majors, des del picardiós rostre del personatge del remat fins a les cuidades escenes. Una foguera que, curiosament, el jurat va voler reconéixer amb una Menció Honorífica, més enllà que consideraren millor la de Giner a Benalúa.
Agustín Pantoja marxaria en 1954 a Uruguai, on romandria una dècada dedicant-se a l’art sacre. Abans de fer les Amèriques, va deixar algunes fogueres dignes de record, com la de la Plaça del 18 de juliol en 1951, “Lo que el viento se llevó”, amb una composició diagonal encomiable. La de 1953 en el Mercat, de categoria Especial, amb el lema “Les quatre estacions”, era un trasllat de l’estètica republicana a l’actualitat, incorporant fornícules junt amb els bastidors per escortar les escenes. Pantoja sempre va ser un visionari, i en 1954, abans de marxar, va deixar en Carolines Altes un dels primers remats amb explosió en forma de palmera abans que, anys després, este detall es convertira en segell de l’estil alacantí.
El taller dels germans Capella continuava funcionant a ple rendiment, amb un estil de foguera arquitectònica que anava evolucionant a nivell de temàtica cap a un to més humorístic. El paper d’Alfonso, el mitjà, és clau per entendre esta evolució, donada la seua particular vis còmica. Destacarem la seua foguera de 1953 a la Plaça del 18 de Juliol, “Recuerdos de España”, una de les més escultòriques, que bevia de l’estètica de la falla valenciana. Julio Esplá, recomanat pel seu mestre Ramón Marco, va iniciar-se en 1950 a Carolines Baixes. Durant estos anys va anar personalitzant el seu estil, marcat per la rigidesa i hieratisme, però sempre amb un fort component satíric.
En definitiva, la producció de fogueres en este període es concentrava en prop de deu tallers que cada any es repartien la faena, sent els fins ara mencionats els més prolífics. Altres com José Pérez Gil, Andrés Forner, Antonio Barcia, Francisco Ruíz o Julián López Bravo van tindre una trajectòria més discreta. Tots aposten per fogueres del corrent arquitectònic, que en alguns casos ens deixen amb ganes d’haver-los vist prodigar-se més, com el cas de Barcia, que en 1950, a Sant Blai, va deixar una única obra vertaderament interessant. Per altra part, Gaspar Jaén i Enrique Vidal van plantar monuments ben influenciats pels artistes valencians amb els quals treballaven. En el que respecta a l’art de la cartelleria, Manuel Albert continuava explorant l’estilització en els tres anys que va guanyar el concurs, atrevint-se en 1955 a fer protagonista a la dona per davant del zaragüell, que havia sigut el recurs segur en els anys precedents.
1956 – 1959: L’impuls definitiu i la tasca de Gastón
En la segona meitat dels anys cinquanta Alacant s’endinsa de ple en el desenvolupisme, en què es plantejaran transformacions i projectes urbans ambiciosos que instal·laran les bases de la ciutat que hui coneixem, amb els seus més recents barris. En 1957 la xifra de ciutadans censats superava els 110.000, amb un notable creixement anual impulsat pel baby boom.
Al llarg de tota la dècada s’havien produït treballs per adequar les carreteres al trànsit rodat. Es retiraven els passos a nivell que quedaven en punts com Maisonnave o Reis Catòlics i, cap als últims anys, els tramvies que protagonitzaven les nostàlgiques postals de l’època anaven deixant el seu espai als autobusos urbans. Alguns barris com les Carolines o el Pla del Bon Repòs no viurien amb enllumenat públic fins a esta recta final dels cinquanta, on alguns carrers continuaven encara sense pavimentar. Els temps més obscurs de la postguerra pareixien esvanir-se, i les noves formes d’oci seran cada vegada més accessibles a tots els sectors poblacionals. Els cinemes continuen sent llocs de reunió massiva i l’activitat associativa creix lentament.
Les autoritats ja havien avaluat en aquell moment el potencial turístic de la ciutat, i els hotels continuaven obrint-se amb l’objectiu d’oferir eixa ocupació als forans. El modern Hotel Carlton obria les seues portes a l’Explanada, i en l’Albufera s’iniciaven els treballs de Rocafel, que plantejaven la construcció de nombroses vivendes enfront de la mar i un hotel de 14 plantes. Precisament les platges del Postiguet i l’Albufereta rebien millors dotacions per poder oferir eixe turisme de sol i platja que tant hem acabat patint els locals amb el pas dels anys. L’Explanada es transformava en 1959 en el que coneixem el dia de hui, després que l’alcalde Agatángelo Soler, inspirat en la Plaça de Pere IV en Lisboa, decidira pavimentar l’avinguda amb un monumental mosaic amb més de set milions de peces de tres colors que la transformaria en una de les icones de la ciutat.
Un geni silenciós per estimular Les Fogueres
L’arribada de Gastón Castelló a la Comissió Gestora de Les Fogueres va ser resultat d’una encertada visió de l’aleshores alcalde de la ciutat, Agatángelo Soler. La festa exigia un estímul, i la decisió va ser posar al capdavant a qui fora referent artístic en els anys daurats de la República. Segons contava el propi Gastón anys després, va tractar de rebutjar el nomenament, doncs no es veia amb els dots persuasius per assumir la presidència. Tot i el seu escepticisme, els cinc anys en què va comandar la festa van servir per assentar les bases d’un calendari d’actes més complet, tant com per apropar la festivitat a un ambient més sobri i costumista del que després s’allunyaria amb l’arribada de Valcárcel. El temps donaria la raó a l’alcalde.
Al prendre les rendes de la Gestora també va encarregar-se de la direcció artística, amb canvis importants en els processos d’elecció de la Bellea del Foc. Ell mateix era l’encarregat de realitzar els decorats, i per als guions va contar amb la col·laboració del seu amic Antulio Sanjuan. Poc després es va decidir que fora el consistori qui escollira a la màxima representant, transformant l’acte en una senzilla presentació dels càrrecs festers, que en 1959 rebrien fins i tot un canvi de nom. Les representants de les fogueres passaven a ser Festeres, i la Bellea rebia la denominació de Reina del Foc, una decisió que no va triomfar i es va desfer dos anys després.
Va ser en el calendari d’actes on Gastón va revolucionar realment Les Fogueres. El ja arrelat pregó pronunciat des de l’Ajuntament el dia 21 va anar durant uns anys acompanyat del pregó humorístic de l’actor Paco Hernández, que l’escenificava a lloms d’un ruc amb el qual recorria els districtes festers. En el seu transcurs en 1956 s’inaugurava al carrer de Pascual Pérez la Casa del Foguerer, la primera seu oficial amb que va contar la festa. En la vesprada del 23 d’aquell mateix any se celebrava per primera vegada la desfilada folklòrica provincial, que va dur a la ciutat representants festers de diferents poblacions, i que va ser tot un al·licient des de la seua primera celebració.
De cara al 1957 se suprimiria la Cavalcada del Ninot, que segons les cròniques de l’època, no arribava als estàndards de qualitat mínims, i que anys després es recuperaria amb més encert. En aquell segon any la desfilada folklòrica ja comptava amb una fama considerable a nivell provincial i va atraure a la ciutat a una gran quantitat de forasters. Seria en el mes de juny de 1959 quan Gastón implementaria la que probablement fora la decisió més arriscada del seu mandat, la desfilada en honor a la Reina Violant i Alfons X el Savi. El propi Gastón va documentar-se a fons per poder desenvolupar un esdeveniment del qual ja existien precedents històrics en la ciutat. Baix la seua direcció va desfilar per primera vegada esta fastuosa cavalcada històrica amb vestimentes medievals, amb els carrers plens i un públic sorprés i admirat. Amb molta estima i el seu geni particular, Gastón va confeccionar un calendari fester reialment atractiu que va estimular Les Fogueres en aquella recta final dels cinquanta.
El viratge monumental de Ramón Marco
En la segona meitat dels anys cinquanta té lloc un debat sobre el futur estèti de Les Fogueres. Un debat que es farà visible quan en 1956 el jurat propose com a guanyadores ex-aequo a les fogueres de Ramón Marco i Jaime Giner, en un empat tècnic d’estils que el jurat va justificar, en el cas de Alfons el Savi, per “la correción y belleza de sus ninots”, i en Benalúa, “por su acertada composición y más ajustados al sentido de la foguera su fondo y ornamentación”. Eren, realment, fogueres molt diferents, però cadascuna tenia uns trets magistrals propis i inherents als seus autors.
“Terpsícore” fou el lema de la foguera de Marco, una auténtica mostra i síntesi de la clàssica foguera de bastidors, basada en la simetria arquitectònica. L’elegància del conjunt augmentava per la seua concepció monumental i espectacular, amb relleus lleugerament estilitzats decorant els bastidors i un remat en apariència senzill, però ple de complexitat sabent que es sostenia setze metres per damunt del sol. Lluny de la céntrica foguera d’Alfons el Savi, no sols geogràficament, estava la de Benalúa de Giner, amb el lema “Pare vosté la burra, amic”. Resulta entranyable detindre’s a analitzar esta foguera, nodrida de motius geométrics i superfícies planes, que en síntesi no deixa de ser una evolució de les fogueres amb les que anteriorment va erigir-se triomfador en el mateix barri. Es tractava de una foguera simple, molt neta, amb una ornamentació discreta i un remat que ens porta a pensar en el cómic per la seua traçada natural i espontània.
Totes dos foren un punt d’inflexió per als dos artistes, però a l’any següent, la balança i, vist en perspectiva, el destí estètic de les fogueres, es decantaven del costat de Marco. El duel de la categoria Especial de 1957 era a tres, amb Eduardo Fuentes com a convidat encara que sense opcions, donat que el seu homenatge a Gastón Castelló en Benito Pérez Galdós va quedar un tant llunyà del que podiem esperar donat el seu currículum. La batalla tornava a posar a Marco enfront de Giner, a la monumentalitat enfront de la senzillesa, o l’escultura enfront de l’arquitectura. Esta vegada no hagué dubte, i el jurat va premiar “De Alacant”, la foguera de Ramón Marco en Alfons el Savi que deixava a un costat els bastidors per construir-se de manera completa en base a cossos escultòrics. El risc en el remat resulta impressionant, donat que la caracola es sostenia en un punt molt lleuger per elevar les figures que formaven el remat. En Benalúa, Jaime Giner oferia una continuació lógica a la seua obra de l’any previ amb “Al pas que anem, cuant u vorem?”. Una obra culminant que va quedar relegada a un segon pla per l’espectacularitat que oferien les mans de Marco.
El gir era, en definitiva, un pas cap a eixe impacte, tot gràcies a una capacitat innata per a l’escultura i el modelat que impulsaven al mestre Ramón al cim de l’art efímer alacantí. Este barroquisme espectacular es va instaurar com a moda, el problema seria la poca capacitat de la resta d’autors per imitar els seus resultats, el que donaria algún intent infructuós en els anys propers. L’artista del moment es traslladaria en eixe moment a la comissió més pudent, la de Benalúa. Allà va encadenar una serie de triomfs que s’iniciaren en 1958 amb “Hermandad española”, on destacava l’acumulació de figures humanes per crear una gegantina torre. L’any posterior va optar per una figura de cos sencer. “Séptimo arte” era un homenatge al cinema protagonitzat per un colossal Gary Cooper sostenint un cel·luloide.
Hem de destacar també, dins de la trajectòria del Marco i Giner, dos fogueres d’inferior categoria que també mereixen ser recordades per ser una mostra de la destresa dels seus artífexs. La foguera de Pont-La Vilavella va gaudir en 1956 de la que probablement siga la seua millor foguera de sempre, a mans del ‘Mestre’. Es tractava d’una foguera inspirada en l’art clàssic, amb columnes que formaven un temple i bastidors decorats en forma de frisos amb motius helénics. A nivell d’escultura, representava deïtats com l’imponent Zeus del remat. En el cas de Giner ressenyem la foguera de Pou-Díaz Moreu d’aquell mateix any. En ella combinava elements clàssics ja utilitzats en obres anteriors i formes planes amb un remat d’un robot revestit de modernitat, que junts aportaven al conjunt una senzilla harmonia.
Nous tallers per a una nova dècada
En aquella época els tallers de la majoria dels tallers dels artistes de fogueres es concentraven en la coneguda com a ‘Ciutat del Cartró’ al barri de Sant Blai. Excepte Ramón Marco, Antonio Hernández Gallego i els germans Mataix, la resta tenien els seus llocs de treball en esta área. Com a curiositat, en 1958 el complex es va traslladar a Benalúa, enfront de l’estadi de Bardín, una mudança que es va produir en el mes de maig, a pocs dies de fogueres, el que va obligar als artesans a treballar a contrarrellotge, fet del que Información es feia ressó en una notícia del 25 de maig.
La recta final dels anys cinquanta ens deixava les últimes cuejades d’alguns artistes referents, com és el cas d’Eduardo Fuentes. Dels seus últims anys lamenten la falta de testimonis gràfics en algunes fogueres. Destaquem dins de la seua producció les fogueres de 1958 a Calvo Sotelo i Alfons el Savi, on continua patent la seua mà en els detalls ornamentals i el seu gust per la caricatura en els ninots, encara que ja es deixava vore un cert desgast. Fuentes va morir en un accident de trànsit en 1959, deixant en Les Fogueres un buit del que siguera una figura referent en este període.
Potser el més proper en estil a Fuentes fora Antonio Hernández Gallego, qui potser també patira en estos tardans cinquanta una certa erosió artística. Dins d’esta etapa destacarem “Todo es música” en la Rambla, on de nou apostava per la simetria i els bastidors ornamentats però esta vegada dotats d’una major sobrietat, amb línies més fines i deixant al costat la decoració purament barroca. Van ser numerosos els premis de Tercera categoria que va obtindre, però un servidor se queda amb Plaça de Gabriel Miró de 1959.
Els germans Capella continuaven amb una producció extensa, i el xicotet, Juan, començava a signar els seus primers monuments en Carrer Sant Vicent, d’estètica tradicional que anys després girarà cap al barroquisme que s’imposarà. Al mateix temps, Julio Esplá continuarà desenvolupant el seu estil personal i humorístic amb un exitós exercici en 1958. En Carolines Altes va obtindre el primer premi de Primera amb un disseny monumental on destaca l’utilització de línies esquemàtiques i superfícies planes. En Pla-Hospital també resultava premiada la foguera amb el lema “L’ou de Colón”, on jugava per primera vegada amb destresa amb les superfícies corves.
De la nova fornada que s’inicia en este període destaca Luis López Sarabia, que s’inicia de la mà de l’oriolà Francisco Díe, que fins i tot arribaren a plantar en Especial per a la Plaça del 18 de juliol en 1958. Sense dubte els dos artistes més prometedors van ser Francisco Granja i Mauricio Gómez. El primer va debutar en Sant Antoni de Dalt en 1957 amb una senzilla i encertada composició que recreava una escenografia circense. Gómez va iniciar-se el mateix any, però començarà a despuntar l’any següent gràcies amb un ambiciós conjunt en Santa Isabel.
Amb menor presència trobem a Julián López Bravo, que s’estrenava de la mà de Ciutat d’Assís en 1959 amb una foguera de proporcions colossals, on incorporava superficies planes, pintures, fornícules, grans llenços i una figura estilitzada al remat cautivadora, en el que suposava una evolució de l’estètica ‘gastoniana’. Personalment, es tracta d’una de les obres més estimulants del decenni, poc reconeguda al llarg dels anys. Un jove Remigio Soler iniciava el seu camí a San Fernando, amb un senzill conjunt arquitectònic on deixava detalls del virtuós de l’escultura en qué es convertiria. Per últim, destacarem dins de l’obra de cartelleria de Manuel Albert, el seu disseny de 1958, on representava un mapa d’Alacant en perspectiva, amb tintes planes, damunt el que colocava tres fogueres en diferents plans. Una autèntica joia.
